Missió invisible

MISSIÓ INVISIBLE

per Juli Cuéllar i Gisbert

“La llei no ha fet mai més justos als homes, i pel respecte que els infon, fins i tot els benintencionats es converteixen a diari en agents de la injustícia”.

Henry David Thoreau

Vet aquí que, un bon dia, en un pis d’un carrer d’una gran ciutat, una família nuclear va entrar en crisi irreversible. Amb els primers raigs de sol es van fondre tots els vestigis patriarcals incrustats generació rere generació. Els quatre individus residents entre aquelles quatre parets semblava que haguessin vist la llum i, com ja havia fet Thoreau, van decidir prescindir dels prejudicis amb què la societat els havia encasellat i recomençar in situ una vida nova, al marge del consumisme i la competitivitat, amb la intenció de servir de model per a la resta del veïnat.

Per assolir el seu propòsit van fer una assemblea i van concloure que el més prioritari era desfer-se del control de l’Estat invasor. Però, conscients de la seva feblesa, van decidir que el millor camí passava per la invisibilitat; fer-se invisibles per refer les seves vides i experimentar noves formes de cooperació i afectivitat més humanes.

Germinal

Va anar a l’oficina del Registre Civil i va garratibar el funcionari amb les seves peticions:

“Jo ja no sóc la mateixa persona que va ser registrada en les actes de naixement i matrimoni. He decidit tornar a néixer, vull ser lliure i, per tant, he triat el nom i els cognoms que més m’han agradat, sense importar-me l’ordre ni el santoral. És a dir, que he vingut a donar-me de baixa. Vull que els meus noms no figurin en aquest registre, perquè són el testimoni de la meva submissió a l’Estat Invasor.”

El funcionari se’l mirà de cua d’ull i emprant la llengua invasora etzibà:

“La llei obliga a tothom a passar pel registre quan neix, quan s’aparella i quan es mor. És impossible ser apàtrida, això seria un delicte… una quimera que només pot concebre un foll o… un revolucionari exaltat. I si no deixeu d’emprenyar hauré d’avisar a la policia.”

L’endemà un incendi fortuït va arrasar l’arxiu del registre. El funcionari, impel·lit per la frustració i pel sentit del deure gens justificat, va relatar a la fiscalia l’incident amb en Germinal. Al cap de poc el gran jutge del Tribunal Invasor ordenà la seva detenció. Quan es va saber que, anys enrere, el seu avi havia estat processat en un consell de guerra per haver cremat els jutjats del seu poble, el jutge ordenà que fos empresonat en un règim d’aïllament absolut. La mort en vida.

Senda

Malgrat el daltabaix emocional, la Senda i els seus dos fills continuaren amb el propòsit de fer-se invisibles. Ella va decidir ser conseqüent amb l’ideal ateu i es dirigí a la seu del bisbat per declarar-se apòstata; és a dir, per exigir que el seu nom fos esborrat del registre baptismal. Però va topar amb un munt d’impediments burocràtics: que si el bisbe no hi era, que si no la podia atendre en aquell moment, que si peres que si pomes. Finalment, cansada de fer el préssec, va aprofitar un acte benèfic organitzat pel bisbe per presentar-s’hi i lliurar-li en mà una carta en la qual deia:

“renuncio a pertànyer a una Església que contradiu els principis d’humanitat i que fa servir la idea de Déu com a moneda de canvi, atemptant contra la dignitat de les dones, el dret al propi cos i la llibertat de les persones i els pobles”.

Pocs dies més tard, la Senda va començar a patir un assetjament sense precedents: cartes als diaris, anònims insultants, trucades a mitjanit… acusant-la de pervertida, assassina i avortista. Aquesta situació acabà repercutint a l’escola on treballava de mestra. Les companyes li feien el buit i bona part dels pares i les mares del seu alumnat van signar una carta demanant la seva expulsió. La inspecció d’Educació va recollir les queixes i, acollint-se a les lleis de moralitat, va decidir desterrar-la a una destinació remota, fent tasques que no tenien res a veure amb la docència.

La Senda emmalaltí i la depressió la va consumir per dins, fins que en una revisió mèdica laboral la van declarar “no apte”. A partir d’aquí va quedar anul·lada i aparcà la idea de fer-se invisible i arreu on anava demanava “perdó”.

Iridi

El fill gran es va plantar davant del mestre i va dir: NO. La negativa va sorprendre a tot l’equip docent. Van redactar una nota per a la família (aleshores inexistent): “No progressa adequadament”. Però aquell NO ressonava amb insistència i qüestionava l’ordre del centre escolar: “No als objectius”, “No als procediments”, “No als continguts”, “No a les activitats”.

L’escola era sinònim de presó, un indret on els adults recloïen els infants i la joventut. Una gàbia per modelar personalitats dòcils al consumisme i a llengua de l’Invasor.

Però l’Iridi era fort, indestructible, per això era un rebel. Ell no s’ajustava mai al seu currículum i, de fet, no demanava res de l’altre món: “deixeu-me en pau! Jo només vull aprendre el que a mi m’interessa, no pas allò que vosaltres inculqueu”.

Ai las! Després del psicopedagog i la treballadora social, fou derivat a un centre de menors i la seva rebel·lia s’intensificà tant que l’acabaren internant a una institució psiquiàtrica privada, pagada per una marca farmacèutica que així disposava d’éssers humans indefensos amb els quals poder experimentar els seus productes.

Estel

La filla petita era aparentment molt fràgil. Va créixer a redós d’una família adoptiva que sempre la considerà com a un subproducte de l’orfeneta de Menargues; “una pobreta víctima innocent”, segons deien, d’unes idees aberrants que calia esborrar.

De més gran, però, va conèixer una dona sàvia que servava els coneixements i la llengua dels antics. A poc a poc, la pàtria imposada i la tutela familiar perderen tot el seu sentit. Recuperà l’idioma proscrit i, amb ell, el desig de capgirar l’ordre social que imposaven les lleis invasores.

Comprengué que la invisibilitat era impossible assolir-la de forma individual. Calia trobar complicitats i… dit i fet. Parlant i bellugant el cul va començar a teixir una xarxa d’aixoplucs que van donar caliu a totes les persones que s’anaren sumant a la resistència.

L’Estel visqué cent anys i deixà un rastre de fogaines que donaven llum a tot allò que la resta de persones no veien o no volien veure. I potser sí o potser no, aquest conte podria acabar amb la Revolució.

 

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.