Agafo el tren de dos quarts i cinc de sis, és dels nous. Mentre pitjo el botó de la porta sembla que el temps hagi de retrocedir per un moment. Ets tu o és un miratge? Una batzegada i desperto altre cop.
Baixo a Triomf. No suporto trobar-te a Catalunya i molt menys el teu silenci de mort burleta. Saps? Se me’n fot, jo passo del teu escac, ara ja no sóc qui era, però tampoc vull perdre el seny. Si et veiés, amb un hola i adéu de trista rancúnia, seguiria pel voral del meu camí.
Sant Pere més Baix. M’agrada ensumar la claror dels fanals esmorteïts per la xiscladissa de les botigueres. És l’hora de plegar. Bé, tu també plegaves de piano a aquesta hora. Jo com un idiota t’esperava amb una gràcia per trencar el gel de la teva mudesa. Si parlessis!! No, fóra massa dur estirar algun monosíl·lab amistós de la teva aspra llengua. Jo parlava, xerrava pels descosits, això sí, tu m’aguantaves la pallissa com aquell qui no vol. Passaven dies, setmanes, mesos i tres anys d’ençà que et vaig conèixer i tu igual com sempre. Ni un mot, només fredor.
M’endinso en el bar. Ara és buit, solitari com les nits del Masnou. Mato les penes. Absenta. Un vas. Jo m’hauria de posar content? No, massa aviat. Tu també vas ser un vent que m’acaronà i em deixà quan la gebrada del sexe ens enmaranyà.
Una cigarreta, ros, per variar. Foc? No, tu eres com un glaçó. Jo et buscava i tu m’esquivaves. Jo t’atrapava i et parlava. Inútil.
Un Brizard, dolç, sempre desperta la fam. Suco el melindro. Fàstic? Més me’n fas tu, ets impresentable. No vull pensar, inspiro el fum a fons fins els pulmons. Em regalima una llàgrima, no, jo no ploro, ja sóc gran. Sento un petit mareig. Bé, sempre m’ha agradat penjar-me, és un punt que tinc. Hi ha qui pensa que sóc l’hòstia, d’altres que pagarien un munt d’or per veure’m en un toll de sang. Tu, res de res, simplement, passes. En el fons això em fa més mal. Odio aquesta postura, no em carda la gent que passa de tot, és un anarquisme estúpid que els joves i molt més en les ties és una constant. I jo? No, ja ho sé que et faig por. Potser és el fet d’haver nascut a Barna. Si jo pogués, crec que no deixaria res sense retocar. Una revolució? Sí.
Una birra? Va home! El bàrman posa mala cara. El dilluns és mal dia per la marxa. Però jo no puc sortir els caps de setmana, ja que m’esgarrifen. Qui sap, potser et retrobaria allí a la moguda de la Blanca o al port, qui sap… Fan pena!! Tots al mateix lloc, amb sabates noves, vestits d’uniforme i dutxats en riuades de perfums pudents. Tots. Tu també? Penso, però no t’hi trobo… ep! Ben mirat no és tan estrany. La foscor dels nens de papà és l’indret perfecte per tornar-se deficient mental.
Sí, igual que tu. “Oye, Javi ponme un lima, porfi…”. Ets… Bé, el Javi no en té cap culpa, ell és així de naixença. Jo no sóc partidari de les depuracions ètniques, per ètica? Però, sí sóc partidari d’eliminar els ramats de pelats, cumbes, pijos, ocupes, heavies, rockers… en fi, tota la purrialla de joves alienats per la demagògia del capitalisme nocturn.
Marx? Crec que sí, ell també era un sonat com jo. De fet no estem pas tan lluny, ell i jo. Ell practicava la dialèctica històrica i jo no paro de recordar allò que ens envoltà, allò que et deia i les ganyotes que em plantaves amb la teva mirada. Els teus ulls, ben mirat, en van ser els culpables i no vaig saber que duies llentilles fins passat el temps. No sé, ara no recordo bé com són ni quin color tenen, però encara veig com m’observen maliciosament tot pujant les escales de l’institut. Va ser corprenedor, em vaig transformar de la nit al dia, era com si hagués descendit a un infern grotesc, on la rialla estúpida era la moneda de canvi per accedir a tu, als teus ulls. Compto i recompto, faig un càlcul aproximat i tot filant prim crec que ens van presentar al tercer esglaó baixant del segon replà. Va ser un dia bestial, semblava que la meva vida canviava. Efectivament, vaig canviar, però tu no. Sempre has estat com un iceberg esmunyedís i perdut en un oceà hipnòtic. Jo de màgia i de miracles no en sé un borrall, però crec que em podrien fer un favor si em poguessin expulsar l’encanteri que em va penjar per tu un dilluns de fa tres anys a les escales d’aquell maleït centre d’ensenyament secundari. De cop i volta, Festa Major, junts al concert, fent l’indi per variar, al cinema, a Badalona, a Barna, a Mataró, la guerra del Golf i Pretty Woman… tot fins que vaig embogir per tu, per la teva mirada de misteri, la teva mudesa. Punt.
Xapen el bar. Ressacós, surto al carrer. Fot força fred, és natural ja que és tard de matinada, foscor d’hivern. Enfilo el Paral·lel i m’arribo fins les sardanes de Montjuïc. Jo no en sé de ballar, en canvi el meu avi n’era tot un expert. A gimnàs ens ensenyaven a ballar salsa, rock, cha-cha-chà i un fotimer de balls, però ves per on, ni sardanes ni moixeranga del país. Potser la reforma dels sociates contempli el nostre folklore…
M’assec i contemplo els llums i els sorolls de la meva ciutat i penso que ella també m’ha traït. Em fumo un ros, l’últim, i canto per mi mateix la cançó del Loquillo. “Y ahora estoy aquí sentado en un viejo cadillac segunda mano… a los pies mi ciudad, nena…”. Instintivament, li foto canya a l’encenedor. Sí, jo també vaig viure aquí, tota una infantesa i part de la meva joventut. Tenia amics, molts amics, encara els tinc en el record: José Mari, David, Iñaki, Clara, Raimon, Manolín, Marc, Xavier, Llorens, Míriam, Isaac, Tània, Arantzazu, Latres, Marta, Sara, Portillo, Dani, Díaz i la Mireia. Temo que la mona em faci oblidar algú. Ploro. No ho entenc, però el meu amor cap a ella és com un efecte secundari que atribueixo o identifico amb Barna. Ja m’he llegit diverses vegades el llibre dels somnis de Freud i no n’he tret res de clar; per mi que o el llibre és massa subliminal o jo sóc subnormal. No m’he plantejat anar a cap psicòleg, em fan por, crec que els acabaria engegant a pasturar. No suporto les preguntes d’altri i menys si són en to imperatiu o xafarder. Tot plegat és una absurditat, del passat ja no en queda cap rastre i, per tant, és una ximpleria voler tornar endarrere. Però aquesta premissa és falsa ja que no té en compte la felicitat de l’individu. Només hi ha dues possibilitats: la primera és penjar-se d’un roure i la segona opció és tornar-ho a intentar.
Reflexiono, feia temps que no ho feia, de fet és un costum poc usual ja que des de petits se’ns instrueix per obeir i no pas per jutjar les coses segons el nostre criteri. No, no hi ha llibertat. En movem segons uns estereotips, per exemple el servei militar. Fa riure, quan vaig rebre la carta del “Ministerio de Defensa” jo era el número 149002-Z de la sèrie 12; després de molt regirar vaig trobar en negreta petita el meu nom i em vaig ofendre, crec que és un insult, per això, que els donin confitura. És trist que tot rutlli així. Ei! També hi ha l’alternativa de registrar tots els coeficients de les integrals de la derivada X i si tenim el MRU correcte deduiré quina és la desinència de la primera declinació o sia: a cara i creu.
Quina creu! No m’ho esperava, però ara el meu destí és la mort. M’agradaria poder repassar abans els distints tipus de mort, ja que no vull que sigui una mort qualsevol, és la meva mort i vull morir d’acord amb el pensament metafísic que més s’ajusti a la meva moral.
Surt el sol. Els primers brins de claror m’enlluernen el meu pensament. He buscat hores i hores algun remei i ja començo a dubtar si tinc moral o no. Sóc altruista? Hi penso i crec que encara no sóc madur, si més no aquesta és la resposta que qualsevol pare donaria al seu fill rebel. Bé, jo no sóc rebel, jo faig el que em rota d’acord amb les meves necessitats físiques i psíquiques.
Baixo, reposadament, pels carrers de Sants. M’aturo just davant de les cotxeres antigues, entro al cafè. Cigaló de Pujol. És dolç, però després et deixa un punt amarg, és com tu… Vaig al lavabo per rentar-me la cara i despertar les ninetes. Aigua freda. Ara ho veig clar, t’haig de fer un truc. Tu ho has de saber, jo no puc seguir respirant si tu no n’ets conscient. Remeno la butxaca i no hi ha res, puto cafè!
És dimarts. El Masnou és buit i jo també em sento sol i sense un ral. Refaig el camí de sempre, cerco el teu perfum, ensumo el teu alè. Inútil. La riera és plena d’arbres, té una bona panoràmica, només aquell mur gris l’entristeix i li dóna un toc sepulcral. No n’hi ha de roures al Maresme i temo que el brancam d’un plàtan no resisteixi el càrrec concedit.
Miro el cel, és blau com sempre. Miro la mar, blava com sempre. Mort.
(1974-1993)
Mort cristianament a l’edat de 18 anys
en un tràgic i malaguanyat accident.
Els seus pares, germanes, àvies, tietes,
professors i amistats preguem per la
seva ànima.
“Trobarem a faltar el teu somnriure”
Títol: Si us plau, un roure
Pseudònim: “Un broc de romaní”
Autor: Juli Cuéllar i Gisbert
Primavera Literària i Musical
IB. Mediterrània 1992-93
1r. premi
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.
