Un dissabte qualsevol sempre és un dia assenyalat; si fa o no fa és el preludi d’una llarga i sorollosa gresca. Després d’una feixuga setmana de tràngols laborals, cal una rebel·lió en el nostre interior.
Ens volem demostrar a nosaltres mateixos que encara som vius, i més que mai. Hem de trencar amb la rutina parasitària que ens tenalla, si volem fugir de l’esclavatge del papà i de la mamà, del patró i del despatx. Augmentem la nostra dosi fins que n’estem segurs de què ja no som autònoms i no ens cal ningú per despertar-nos d’un somni, fugisser al capdavall.
La nit ens sorprèn entre copes de vermut i la boira s’escampa pels bars pudents del poble. Els perifèrics, com nosaltres, anem a ciutat encisats per la màgia de les passions nocturnes. La dolçor d’allò desconegut, que l’ennegrim amb xamades del tabac d’oferta. Viatgem en tren, resseguint les platges nues fins a topar amb Barcelona. Bars sota el cel de la tardor, empenyen una immensa onada de víctimes indiferents al seu genocidi. Passegem cofois del nostre aspecte, cridem per no ser oïts, entre el brunzit dels motors impacients i l’aire es torna brut, com esquerdat.
La gran plaça és un colom missatger que predica la seva lletania, en ple vol, pels plàtans d’una riera gegantina. Avui, com ahir, la barra no és lliure; sols és sostinguda pels agents anònims d’una societat alienada. Un xarrup?
Juli Cuéllar, 24 d’agost de 1993
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.
