Set anys i set nits. La impaciència i els nervis se’l menjaven i ell seguia endavant amb el seu propòsit. De fet, ja res podia impedir-ho, tot estava previst i meditat; després de tot s’hauria acabat i, per fi, ell ja seria un ésser lliure de la terrible càrrega moral que l’havia estat tenallant fins aquell moment.
Era conscient que d’allò que resultés en dependria el seu futur més immediat, però si no ho feia, el fracàs no trigaria massa en aparèixer i la misèria d’esperit el condemnaria a una fi anticipada. Llàstima… la vida a voltes és alegre, però quan les decisions complexes s’hi interposen, aleshores tot es converteix en un camí llarg i tèrbol.
Va llevar-se a dos quarts de vuit, era dilluns, dia de feina. Després d’una dutxa d’aigua freda ho va veure més clar, tot sovint resolia dilemes existencials sota un doll d’aigua. Es va vestir com de costum: uns texans atrotinats, mitjons d’esport, samarreta negra i la seva vella caçadora.
Feia fresca, era un matí de tardor humida amb un vent que hi apareixia intermitent, d’aquesta manera l’aire empudegat s’escampava per tota la comarca. Es posà les seves botes de color caoba amb cordat de sivella lateral i se les va ajustar d’allò més. Va tenir l’estrany pressentiment: hauria de córrer, fugir a través de camins perduts en mars d’esbarzers punxeguts. Era un somni, o bé una fotesa, però sempre l’anguniejava allí on fos.
Anà, amb pas fràgil a la cuina i va obrir el tercer calaix dessota dels fogons i va extreure’n un pot de vidre. Va obrir el recipient, agafà l’última píndola i se l’engalipà sense pensar en els possibles efectes secundaris.
Aire i amb pas ferm anà a la finestra del balcó i l’obrí per observar el panorama. Feia un bon dia, el cel era serè i la mar era d’un blau místic que encoratjava al més infeliç. Va inspirar profundament fins que el tòrax gemegà de plaer. Els raigs començaven a despuntar enfilant-se per la serra i, abaix, el poble era encara presoner de les ombres. Volia cridar, però no en sabia. La seva joia era el despertar d’una natura eixelebrada i neguitosa per descarregar la seva ànsia de llibertat. Nits, estels, llunes i ara el sol l’empenyia amb decisió, poc freqüent, vers els torrents que menaven a la riera del poble ennegrit per una foscor de matinada enèrgica.
Va buscar per la butxaca de l’abric. Estava on l’havia deixada i conservava aquell tacte metàl·lic i alhora fred. No es parà a pensar ni un sol instant i va fugir corrents.
Començava a suar, feia estona que s’havia oblidat de tot, ell mateix no sabia ni com s’havia arribat fins aquell indret en tan poc temps. Mirà el cel i no va veure-hi cap núvol, torçà la vista i llucà per darrer cop el seu cim.
La carn tibava i ja faltava poc, travessà la vorera i a poc a poc s’arrecerà en la cruïlla on es produiria el fatal encontre. Li semblà que el rellotge del campanar marcava un quart de nou i ja se’n feia creus quan va poder escoltar el soroll del vehicle.
Mentre s’apropava a la voravia, endinsà feixugament la mà dreta ben endins fins a tocar el fons de la butxaca de l’abric. L’estat cardíac s’accelerava i la visió del conductor uniformat el deixà indecís per un moment. Quan el vehicle s’aturà ho féu just al seu davant. Tot de sobte s’obriren les portes de l’infern que el retindria durant tot el jorn, reclòs a l’oficina, suportant les frivolitats d’un directiu excèntric. Amb un impuls elèctric va treure’s la mà de la butxaca i amb ràbia continguda deixà la moneda en el mostrador i va recollir el seu bitllet. Però, ell mateix es deia allò que ja s’havia dit de de feia set anys i set nits: “Demà, demà…”
Juli Cuéllar, 1994
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.
