Nits d’hivern és un recull de poesies escrites entre 1991 i 1992 que van ser guardonades amb el primer premi del Grup D a la IX Mostra Literària del Maresme (Teià, 1992). El jurat estava format per: Maria Oleart, Oriol Vergés i Carme Cervera.

Set anys i set nits. La impaciència i els nervis se’l menjaven i ell seguia endavant amb el seu propòsit. De fet, ja res podia impedir-ho, tot estava previst i meditat; després de tot s’hauria acabat i, per fi, ell ja seria un ésser lliure de la terrible càrrega moral que l’havia estat tenallant fins aquell moment.

Era conscient que d’allò que resultés en dependria el seu futur més immediat, però si no ho feia, el fracàs no trigaria massa en aparèixer i la misèria d’esperit el condemnaria a una fi anticipada. Llàstima… la vida a voltes és alegre, però quan les decisions complexes s’hi interposen, aleshores tot es converteix en un camí llarg i tèrbol.

Va llevar-se a dos quarts de vuit, era dilluns, dia de feina. Després d’una dutxa d’aigua freda ho va veure més clar, tot sovint resolia dilemes existencials sota un doll d’aigua. Es va vestir com de costum: uns texans atrotinats, mitjons d’esport, samarreta negra i la seva vella caçadora.

Feia fresca, era un matí de tardor humida amb un vent que hi apareixia intermitent, d’aquesta manera l’aire empudegat s’escampava per tota la comarca. Es posà les seves botes de color caoba amb cordat de sivella lateral i se les va ajustar d’allò més. Va tenir l’estrany pressentiment: hauria de córrer, fugir a través de camins perduts en mars d’esbarzers punxeguts. Era un somni, o bé una fotesa, però sempre l’anguniejava allí on fos.

Anà, amb pas fràgil a la cuina i va obrir el tercer calaix dessota dels fogons i va extreure’n un pot de vidre. Va obrir el recipient, agafà l’última píndola i se l’engalipà sense pensar en els possibles efectes secundaris.

Aire i amb pas ferm anà a la finestra del balcó i l’obrí per observar el panorama. Feia un bon dia, el cel era serè i la mar era d’un blau místic que encoratjava al més infeliç. Va inspirar profundament fins que el tòrax gemegà de plaer. Els raigs començaven a despuntar enfilant-se per la serra i, abaix, el poble era encara presoner de les ombres. Volia cridar, però no en sabia. La seva joia era el despertar d’una natura eixelebrada i neguitosa per descarregar la seva ànsia de llibertat. Nits, estels, llunes i ara el sol l’empenyia amb decisió, poc freqüent, vers els torrents que menaven a la riera del poble ennegrit per una foscor de matinada enèrgica.

Va buscar per la butxaca de l’abric. Estava on l’havia deixada i conservava aquell tacte metàl·lic i alhora fred. No es parà a pensar ni un sol instant i va fugir corrents.

Començava a suar, feia estona que s’havia oblidat de tot, ell mateix no sabia ni com s’havia arribat fins aquell indret en tan poc temps. Mirà el cel i no va veure-hi cap núvol, torçà la vista i llucà per darrer cop el seu cim.

La carn tibava i ja faltava poc, travessà la vorera i a poc a poc s’arrecerà en la cruïlla on es produiria el fatal encontre. Li semblà que el rellotge del campanar marcava un quart de nou i ja se’n feia creus quan va poder escoltar el soroll del vehicle.

Mentre s’apropava a la voravia, endinsà feixugament la mà dreta ben endins fins a tocar el fons de la butxaca de l’abric. L’estat cardíac s’accelerava i la visió del conductor uniformat el deixà indecís per un moment. Quan el vehicle s’aturà ho féu just al seu davant. Tot de sobte s’obriren les portes de l’infern que el retindria durant tot el jorn, reclòs a l’oficina, suportant les frivolitats d’un directiu excèntric. Amb un impuls elèctric va treure’s la mà de la butxaca i amb ràbia continguda deixà la moneda en el mostrador i va recollir el seu bitllet. Però, ell mateix es deia allò que ja s’havia dit de de feia set anys i set nits: “Demà, demà…”

Juli Cuéllar, 1994

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.

Un dissabte qualsevol sempre és un dia assenyalat; si fa o no fa és el preludi d’una llarga i sorollosa gresca. Després d’una feixuga setmana de tràngols laborals, cal una rebel·lió en el nostre interior.

Ens volem demostrar a nosaltres mateixos que encara som vius, i més que mai. Hem de trencar amb la rutina parasitària que ens tenalla, si volem fugir de l’esclavatge del papà i de la mamà, del patró i del despatx. Augmentem la nostra dosi fins que n’estem segurs de què ja no som autònoms i no ens cal ningú per despertar-nos d’un somni, fugisser al capdavall.

La nit ens sorprèn entre copes de vermut i la boira s’escampa pels bars pudents del poble. Els perifèrics, com nosaltres, anem a ciutat encisats per la màgia de les passions nocturnes. La dolçor d’allò desconegut, que l’ennegrim amb xamades del tabac d’oferta. Viatgem en tren, resseguint les platges nues fins a topar amb Barcelona. Bars sota el cel de la tardor, empenyen una immensa onada de víctimes indiferents al seu genocidi. Passegem cofois del nostre aspecte, cridem per no ser oïts, entre el brunzit dels motors impacients i l’aire es torna brut, com esquerdat.

La gran plaça és un colom missatger que predica la seva lletania, en ple vol, pels plàtans d’una riera gegantina. Avui, com ahir, la barra no és lliure; sols és sostinguda pels agents anònims d’una societat alienada. Un xarrup?

Juli Cuéllar, 24 d’agost de 1993

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.

Agafo el tren de dos quarts i cinc de sis, és dels nous. Mentre pitjo el botó de la porta sembla que el temps hagi de retrocedir per un moment. Ets tu o és un miratge? Una batzegada i desperto altre cop.

Baixo a Triomf. No suporto trobar-te a Catalunya i molt menys el teu silenci de mort burleta. Saps? Se me’n fot, jo passo del teu escac, ara ja no sóc qui era, però tampoc vull perdre el seny. Si et veiés, amb un hola i adéu de trista rancúnia, seguiria pel voral del meu camí.

Sant Pere més Baix. M’agrada ensumar la claror dels fanals esmorteïts per la xiscladissa de les botigueres. És l’hora de plegar. Bé, tu també plegaves de piano a aquesta hora. Jo com un idiota t’esperava amb una gràcia per trencar el gel de la teva mudesa. Si parlessis!! No, fóra massa dur estirar algun monosíl·lab amistós de la teva aspra llengua. Jo parlava, xerrava pels descosits, això sí, tu m’aguantaves la pallissa com aquell qui no vol. Passaven dies, setmanes, mesos i tres anys d’ençà que et vaig conèixer i tu igual com sempre. Ni un mot, només fredor.

M’endinso en el bar. Ara és buit, solitari com les nits del Masnou. Mato les penes. Absenta. Un vas. Jo m’hauria de posar content? No, massa aviat. Tu també vas ser un vent que m’acaronà i em deixà quan la gebrada del sexe ens enmaranyà.

Una cigarreta, ros, per variar. Foc? No, tu eres com un glaçó. Jo et buscava i tu m’esquivaves. Jo t’atrapava i et parlava. Inútil.

Un Brizard, dolç, sempre desperta la fam. Suco el melindro. Fàstic? Més me’n fas tu, ets impresentable. No vull pensar, inspiro el fum a fons fins els pulmons. Em regalima una llàgrima, no, jo no ploro, ja sóc gran. Sento un petit mareig. Bé, sempre m’ha agradat penjar-me, és un punt que tinc. Hi ha qui pensa que sóc l’hòstia, d’altres que pagarien un munt d’or per veure’m en un toll de sang. Tu, res de res, simplement, passes. En el fons això em fa més mal. Odio aquesta postura, no em carda la gent que passa de tot, és un anarquisme estúpid que els joves i molt més en les ties és una constant. I jo? No, ja ho sé que et faig por. Potser és el fet d’haver nascut a Barna. Si jo pogués, crec que no deixaria res sense retocar. Una revolució? Sí.

Una birra? Va home! El bàrman posa mala cara. El dilluns és mal dia per la marxa. Però jo no puc sortir els caps de setmana, ja que m’esgarrifen. Qui sap, potser et retrobaria allí a la moguda de la Blanca o al port, qui sap… Fan pena!! Tots al mateix lloc, amb sabates noves, vestits d’uniforme i dutxats en riuades de perfums pudents. Tots. Tu també? Penso, però no t’hi trobo… ep! Ben mirat no és tan estrany. La foscor dels nens de papà és l’indret perfecte per tornar-se deficient mental.

Sí, igual que tu. “Oye, Javi ponme un lima, porfi…”. Ets… Bé, el Javi no en té cap culpa, ell és així de naixença. Jo no sóc partidari de les depuracions ètniques, per ètica? Però, sí sóc partidari d’eliminar els ramats de pelats, cumbes, pijos, ocupes, heavies, rockers… en fi, tota la purrialla de joves alienats per la demagògia del capitalisme nocturn.

Marx? Crec que sí, ell també era un sonat com jo. De fet no estem pas tan lluny, ell i jo. Ell practicava la dialèctica històrica i jo no paro de recordar allò que ens envoltà, allò que et deia i les ganyotes que em plantaves amb la teva mirada. Els teus ulls, ben mirat, en van ser els culpables i no vaig saber que duies llentilles fins passat el temps. No sé, ara no recordo bé com són ni quin color tenen, però encara veig com m’observen maliciosament tot pujant les escales de l’institut. Va ser corprenedor, em vaig transformar de la nit al dia, era com si hagués descendit a un infern grotesc, on la rialla estúpida era la moneda de canvi per accedir a tu, als teus ulls. Compto i recompto, faig un càlcul aproximat i tot filant prim crec que ens van presentar al tercer esglaó baixant del segon replà. Va ser un dia bestial, semblava que la meva vida canviava. Efectivament, vaig canviar, però tu no. Sempre has estat com un iceberg esmunyedís i perdut en un oceà hipnòtic. Jo de màgia i de miracles no en sé un borrall, però crec que em podrien fer un favor si em poguessin expulsar l’encanteri que em va penjar per tu un dilluns de fa tres anys a les escales d’aquell maleït centre d’ensenyament secundari. De cop i volta, Festa Major, junts al concert, fent l’indi per variar, al cinema, a Badalona, a Barna, a Mataró, la guerra del Golf i Pretty Woman… tot fins que vaig embogir per tu, per la teva mirada de misteri, la teva mudesa. Punt.

Xapen el bar. Ressacós, surto al carrer. Fot força fred, és natural ja que és tard de matinada, foscor d’hivern. Enfilo el Paral·lel i m’arribo fins les sardanes de Montjuïc. Jo no en sé de ballar, en canvi el meu avi n’era tot un expert. A gimnàs ens ensenyaven a ballar salsa, rock, cha-cha-chà i un fotimer de balls, però ves per on, ni sardanes ni moixeranga del país. Potser la reforma dels sociates contempli el nostre folklore…

M’assec i contemplo els llums i els sorolls de la meva ciutat i penso que ella també m’ha traït. Em fumo un ros, l’últim, i canto per mi mateix la cançó del Loquillo. “Y ahora estoy aquí sentado en un viejo cadillac segunda mano… a los pies mi ciudad, nena…”. Instintivament, li foto canya a l’encenedor. Sí, jo també vaig viure aquí, tota una infantesa i part de la meva joventut. Tenia amics, molts amics, encara els tinc en el record: José Mari, David, Iñaki, Clara, Raimon, Manolín, Marc, Xavier, Llorens, Míriam, Isaac, Tània, Arantzazu, Latres, Marta, Sara, Portillo, Dani, Díaz i la Mireia. Temo que la mona em faci oblidar algú. Ploro. No ho entenc, però el meu amor cap a ella és com un efecte secundari que atribueixo o identifico amb Barna. Ja m’he llegit diverses vegades el llibre dels somnis de Freud i no n’he tret res de clar; per mi que o el llibre és massa subliminal o jo sóc subnormal. No m’he plantejat anar a cap psicòleg, em fan por, crec que els acabaria engegant a pasturar. No suporto les preguntes d’altri i menys si són en to imperatiu o xafarder. Tot plegat és una absurditat, del passat ja no en queda cap rastre i, per tant, és una ximpleria voler tornar endarrere. Però aquesta premissa és falsa ja que no té en compte la felicitat de l’individu. Només hi ha dues possibilitats: la primera és penjar-se d’un roure i la segona opció és tornar-ho a intentar.

Reflexiono, feia temps que no ho feia, de fet és un costum poc usual ja que des de petits se’ns instrueix per obeir i no pas per jutjar les coses segons el nostre criteri. No, no hi ha llibertat. En movem segons uns estereotips, per exemple el servei militar. Fa riure, quan vaig rebre la carta del “Ministerio de Defensa” jo era el número 149002-Z de la sèrie 12; després de molt regirar vaig trobar en negreta petita el meu nom i em vaig ofendre, crec que és un insult, per això, que els donin confitura. És trist que tot rutlli així. Ei! També hi ha l’alternativa de registrar tots els coeficients de les integrals de la derivada X i si tenim el MRU correcte deduiré quina és la desinència de la primera declinació o sia: a cara i creu.

Quina creu! No m’ho esperava, però ara el meu destí és la mort. M’agradaria poder repassar abans els distints tipus de mort, ja que no vull que sigui una mort qualsevol, és la meva mort i vull morir d’acord amb el pensament metafísic que més s’ajusti a la meva moral.

Surt el sol. Els primers brins de claror m’enlluernen el meu pensament. He buscat hores i hores algun remei i ja començo a dubtar si tinc moral o no. Sóc altruista? Hi penso i crec que encara no sóc madur, si més no aquesta és la resposta que qualsevol pare donaria al seu fill rebel. Bé, jo no sóc rebel, jo faig el que em rota d’acord amb les meves necessitats físiques i psíquiques.

Baixo, reposadament, pels carrers de Sants. M’aturo just davant de les cotxeres antigues, entro al cafè. Cigaló de Pujol. És dolç, però després et deixa un punt amarg, és com tu… Vaig al lavabo per rentar-me la cara i despertar les ninetes. Aigua freda. Ara ho veig clar, t’haig de fer un truc. Tu ho has de saber, jo no puc seguir respirant si tu no n’ets conscient. Remeno la butxaca i no hi ha res, puto cafè!

És dimarts. El Masnou és buit i jo també em sento sol i sense un ral. Refaig el camí de sempre, cerco el teu perfum, ensumo el teu alè. Inútil. La riera és plena d’arbres, té una bona panoràmica, només aquell mur gris l’entristeix i li dóna un toc sepulcral. No n’hi ha de roures al Maresme i temo que el brancam d’un plàtan no resisteixi el càrrec concedit.

Miro el cel, és blau com sempre. Miro la mar, blava com sempre. Mort.

(1974-1993)

Mort cristianament a l’edat de 18 anys

en un tràgic i malaguanyat accident.

Els seus pares, germanes, àvies, tietes,

professors i amistats preguem per la

seva ànima.

“Trobarem a faltar el teu somnriure”

Títol: Si us plau, un roure

Pseudònim: “Un broc de romaní”

Autor: Juli Cuéllar i Gisbert

Primavera Literària i Musical

IB. Mediterrània 1992-93

1r. premi

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.

MISSIÓ INVISIBLE

per Juli Cuéllar i Gisbert

“La llei no ha fet mai més justos als homes, i pel respecte que els infon, fins i tot els benintencionats es converteixen a diari en agents de la injustícia”.

Henry David Thoreau

Vet aquí que, un bon dia, en un pis d’un carrer d’una gran ciutat, una família nuclear va entrar en crisi irreversible. Amb els primers raigs de sol es van fondre tots els vestigis patriarcals incrustats generació rere generació. Els quatre individus residents entre aquelles quatre parets semblava que haguessin vist la llum i, com ja havia fet Thoreau, van decidir prescindir dels prejudicis amb què la societat els havia encasellat i recomençar in situ una vida nova, al marge del consumisme i la competitivitat, amb la intenció de servir de model per a la resta del veïnat.

Per assolir el seu propòsit van fer una assemblea i van concloure que el més prioritari era desfer-se del control de l’Estat invasor. Però, conscients de la seva feblesa, van decidir que el millor camí passava per la invisibilitat; fer-se invisibles per refer les seves vides i experimentar noves formes de cooperació i afectivitat més humanes.

Germinal

Va anar a l’oficina del Registre Civil i va garratibar el funcionari amb les seves peticions:

“Jo ja no sóc la mateixa persona que va ser registrada en les actes de naixement i matrimoni. He decidit tornar a néixer, vull ser lliure i, per tant, he triat el nom i els cognoms que més m’han agradat, sense importar-me l’ordre ni el santoral. És a dir, que he vingut a donar-me de baixa. Vull que els meus noms no figurin en aquest registre, perquè són el testimoni de la meva submissió a l’Estat Invasor.”

El funcionari se’l mirà de cua d’ull i emprant la llengua invasora etzibà:

“La llei obliga a tothom a passar pel registre quan neix, quan s’aparella i quan es mor. És impossible ser apàtrida, això seria un delicte… una quimera que només pot concebre un foll o… un revolucionari exaltat. I si no deixeu d’emprenyar hauré d’avisar a la policia.”

L’endemà un incendi fortuït va arrasar l’arxiu del registre. El funcionari, impel·lit per la frustració i pel sentit del deure gens justificat, va relatar a la fiscalia l’incident amb en Germinal. Al cap de poc el gran jutge del Tribunal Invasor ordenà la seva detenció. Quan es va saber que, anys enrere, el seu avi havia estat processat en un consell de guerra per haver cremat els jutjats del seu poble, el jutge ordenà que fos empresonat en un règim d’aïllament absolut. La mort en vida.

Senda

Malgrat el daltabaix emocional, la Senda i els seus dos fills continuaren amb el propòsit de fer-se invisibles. Ella va decidir ser conseqüent amb l’ideal ateu i es dirigí a la seu del bisbat per declarar-se apòstata; és a dir, per exigir que el seu nom fos esborrat del registre baptismal. Però va topar amb un munt d’impediments burocràtics: que si el bisbe no hi era, que si no la podia atendre en aquell moment, que si peres que si pomes. Finalment, cansada de fer el préssec, va aprofitar un acte benèfic organitzat pel bisbe per presentar-s’hi i lliurar-li en mà una carta en la qual deia:

“renuncio a pertànyer a una Església que contradiu els principis d’humanitat i que fa servir la idea de Déu com a moneda de canvi, atemptant contra la dignitat de les dones, el dret al propi cos i la llibertat de les persones i els pobles”.

Pocs dies més tard, la Senda va començar a patir un assetjament sense precedents: cartes als diaris, anònims insultants, trucades a mitjanit… acusant-la de pervertida, assassina i avortista. Aquesta situació acabà repercutint a l’escola on treballava de mestra. Les companyes li feien el buit i bona part dels pares i les mares del seu alumnat van signar una carta demanant la seva expulsió. La inspecció d’Educació va recollir les queixes i, acollint-se a les lleis de moralitat, va decidir desterrar-la a una destinació remota, fent tasques que no tenien res a veure amb la docència.

La Senda emmalaltí i la depressió la va consumir per dins, fins que en una revisió mèdica laboral la van declarar “no apte”. A partir d’aquí va quedar anul·lada i aparcà la idea de fer-se invisible i arreu on anava demanava “perdó”.

Iridi

El fill gran es va plantar davant del mestre i va dir: NO. La negativa va sorprendre a tot l’equip docent. Van redactar una nota per a la família (aleshores inexistent): “No progressa adequadament”. Però aquell NO ressonava amb insistència i qüestionava l’ordre del centre escolar: “No als objectius”, “No als procediments”, “No als continguts”, “No a les activitats”.

L’escola era sinònim de presó, un indret on els adults recloïen els infants i la joventut. Una gàbia per modelar personalitats dòcils al consumisme i a llengua de l’Invasor.

Però l’Iridi era fort, indestructible, per això era un rebel. Ell no s’ajustava mai al seu currículum i, de fet, no demanava res de l’altre món: “deixeu-me en pau! Jo només vull aprendre el que a mi m’interessa, no pas allò que vosaltres inculqueu”.

Ai las! Després del psicopedagog i la treballadora social, fou derivat a un centre de menors i la seva rebel·lia s’intensificà tant que l’acabaren internant a una institució psiquiàtrica privada, pagada per una marca farmacèutica que així disposava d’éssers humans indefensos amb els quals poder experimentar els seus productes.

Estel

La filla petita era aparentment molt fràgil. Va créixer a redós d’una família adoptiva que sempre la considerà com a un subproducte de l’orfeneta de Menargues; “una pobreta víctima innocent”, segons deien, d’unes idees aberrants que calia esborrar.

De més gran, però, va conèixer una dona sàvia que servava els coneixements i la llengua dels antics. A poc a poc, la pàtria imposada i la tutela familiar perderen tot el seu sentit. Recuperà l’idioma proscrit i, amb ell, el desig de capgirar l’ordre social que imposaven les lleis invasores.

Comprengué que la invisibilitat era impossible assolir-la de forma individual. Calia trobar complicitats i… dit i fet. Parlant i bellugant el cul va començar a teixir una xarxa d’aixoplucs que van donar caliu a totes les persones que s’anaren sumant a la resistència.

L’Estel visqué cent anys i deixà un rastre de fogaines que donaven llum a tot allò que la resta de persones no veien o no volien veure. I potser sí o potser no, aquest conte podria acabar amb la Revolució.

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.

Aquest serà un espai destinat a recollir contes i poesies altres creacions literàries d’en Juli Cuéllar. Tot el contingut resta subjecte a la llicència Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons.

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.